El 2018 vam engegar una campanya de denúncia dels alts preus de l’habitatge al barri i la impossibilitat de trobar pis per a la classe treballadora que hi residia amb el lema “Busco pis en aquesta zona… i no me’l puc pagar!”. La campanya, inspirada en una de similar feta pel Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, no només té una vigència indiscutible sinó que, a més, podem comprovar que la situació de l’habitatge al nostre barri, així com al conjunt de la ciutat, no ha deixat d’empitjorar.
El 2018 la campanya professava “El salari mínim és de 735,90€ mensuals. Un pis de 70m² a la Vila de Gràcia es lloga, de mitja, a 1.141€ mensuals (16,30€ el m²)”. Si féssim la mateixa campanya avui en dia, al cartell apareixia la següent informació: “El salari mínim és de 1.134€ mensuals. Un pis de 70m² a la Vila de Gràcia es lloga, de mitjana, per 2.068€ mensuals*”.
Entre el 2018 i el 2023 el Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 54%, mentre que el preu del lloguer, en les mateixes condicions, n’ha augmentat un 55%. Tanmateix, el 2018 es necessitava 1,55 SMI** per pagar un pis de 70m² al barri, en l’actualitat es necessiten gairebé dos SMI (1,82) per afrontar un pis de característiques similars, el que evidencia que l’esforç econòmic per viure a la Vila és cada vegada més gran per a la classe treballadora.
El 2023, el preu d’un pis de 70m² a la Vila de Gràcia costa dos salaris mínims, el que evidencia que l’esforç per viure a la Vila és cada cop més gran.
Aquest fet ha tingut grans conseqüències per al nostre barri. D’entrada, la gran mobilitat de veïnes que ha patit: les treballadores s’han vist expulsades per l’augment dels preus i la impossibilitat d’afrontar el lloguer, així com la pressió de propietaris i immobiliàries d’augmentar els seus lloguers i, en conseqüència, l’abandonament del pis i el canvi de barri o, fins i tot, de ciutat. Per altra banda, ha proliferat el lloguer compartit, fins fa un temps comú entre les veïnes més joves, però ara habitual en edats més adultes, el que impossibilita la creació d’un projecte de vida propi, si algú tria la via individual i no comunitària.
Finalment, la substitució del veïnat tradicional de la Vila per perfils adinerats o estrangers de països rics ha provocat la pèrdua del teixit associatiu i cultural: cada cop és més difícil organitzar la festa major, es torna fins i tot hostil per a les poques veïnes que hi participen, i es perd el valor d’un barri popular i obrer que ocupava l’espai públic per reivindicar les seves tradicions i la seva forma de fer i teixir comunitat.
El Sindicat d’Habitatge de Gràcia fa 9 anys que lluitem per reivindicar un barri popular i de treballadores.
Per això, al Sindicat d’Habitatge de Gràcia lluitem a contracorrent des de fa 9 anys. Lluitem contra un model de ciutat que només es “posa guapa” a ulls del turista i de l’expat, i que menysté i menysprea al veïnat, a les persones que donen vida als barris. Lluitem contra una forma d’entendre el model econòmic i polític que només té en compte la quantitat de diners que es generen i, per contra, deixen de banda el benestar individual i comunitari de les persones. Lluitem per posar la vida al centre, per generar vincles de solidaritat i suport mutu entre les veïnes, crear espais d’autonomia i llibertat i, sobretot, reivindicar el barri popular i de treballadores que ha estat i és Gràcia.
* Dades dels 19 pisos oferts al portal Idealista de 70m². D’entre ells, 9 s’ofereixen com a lloguer de temporada (d’1 a 11 mesos).
** El Salari Mínim Interprofessional és un salari brut i, per tant, el net quedava en uns 500 euros el 2018 i, en l’actualitat entre 800 i 900 euros mensuals. En realitat, l’esforç mensual era i continua essent molt major.
SINDICAT D'HABITATGE DE GRÀCIA 